A la colònia ara ja no hi viu absolutament ningú, fa poques setmanes la Sra. Dolores va deixà la seva llar de tota la vida un cop signat amb l’empresa un acord per acceptar la vivenda que li han ofert lluny de la colònia.Abans de marxar i de que la casa es tanqués per sempre més, la senyora Dolores està contenta d’ensenyar-la i emocionada pels records, explica mil i una anècdotes mentre anem d’habitació en habitació, o de la saleta a la cuina i el pati.
“El contracte de la vivenda que oferia l’empresa als treballadors era de per vida, i en cas de traspàs el dret passava a la vídua”.
El primer que li ve al cap són els temps feliços, recorda quan “la fàbrica ens pintava les cases abans de la festa major, fins i tot va venir l’Antonio Molina, que de tanta festa no va poder ni cantar i signava autògrafs i feia petons a tothom...i també va venir El Fary... “
“Tots érem una gran família”, diu la Dolores. “ Tothom s’ajudava, també hi havia accidents, moments molt tristos, molts van morir treballen a la fàbrica. Acabada la guerra el capellà repartia menjar als que no en tenien ni per mig paquet d’arròs, van ser temps molt difícils”.
El Jose, fill de la Dolores, comenta que quan els nens es creuaven amb el capellà li tenien que fer un petó a l’anell, i pobre d’aquell que es fes el despistat, que l’anell era gran i dur i anava a petar directa a la closca de l’espavilat de torn.
“Aquí s’hi van criar els meus fills, van anar a escola, es celebraven els Nadals, els estius a la platja, el cinema a la fresca, les tardors anant a buscar a bolets, les trobades al cafè, les tapes als bars que alguns tenien a la planta baixa de la vivenda, el cuartelillo de la Guardia Civil, l'apartedero estació de Renfe... “. Tot un món, tot un poble, tota una vida.
Des de fa ja temps, però, vivia completament sola a la colònia, els fills l’anaven a veure, la venien a recollir per anar a fer la compra, i els caps de setmana els gaudia en companyia de fills, nores i nets a la casa de tota la vida.
Durant el cru hivern a les sis de la tarda ja es tancava a casa, acompanyada pel crepitar de l’estufa de llenya i de la tele, embolcallada d’una feliç escalfor que no la feien sentir gens sola.
La memòria de la Dolores es prodigiosa, recorda noms i cognoms, oficis, qui vivia aquí i qui vivia allà, qui era el fuster, el sabater, el manyà o la dependenta de l’economat...
Per la Dolores, sembla que fos ahir mateix. Poc es podria imaginar, que ella, la Dolores Aljaro passaria a la història com la última habitant de la colònia industrial de Vallcarca.
________________________________________________________________
Per a tots aquells que estiguin interessats a conèixer més i millor les anècdotes i història de Vallcarca ;
“ Vallcarca imágenes y recuerdos de un pueblo desaparecido ” de Miguel Ángel Perona i Francisco Martínez.
“ Memoria fotogràfica de Vallcarca “ de Miguel Àngel Perona Sánchez
“ Vallcarca 1936 – 1975 “ de Àngel Llinàs i Mary Muñoz.
